Dimarts 14,
20.30 h

Sierra de Teruel
André Malraux
"L'espoir". França, 1938. 71 min.

Dimecres 15,
20.30 h

Bloqueo
William Dieterle
"Blockade". EEUU, 1938. 83 min.

Dijous 16,
20.30 h

Morir en Madrid
Frédéric Rossif
"Mourir à Madrid". França, 1962. 85 min.

Divendres 17,
20.30 h

La guerra ha terminado
Alain Resnais
"La guerre est finie". França, 1966.
117 min.

Per a la seva única experiència cinematogràfica, André Malraux comptà amb Max Aub per a guionitzar la seva pròpia novel·la "L'espoir" (L'esperança). En ella, recreava fets verídics esdevinguts a la batalla de Teruel uns mesos abans, on Malraux participà al front d'un grup de brigadistes internacionals. La pel·lícula narra les peripècies d'un esquadró d'aviació republicà que prepara un atac aeri a una base enemiga i la posterior destrucció d'un pont. Un cop complerts victoriosament ambdós objectius, un dels avions que torna a la zona republicana perd el control i s'estavella contra una muntanya. Els habitants d'un poble proper col·laboren en el rescat dels morts i ferits que són traslladats del lloc de l'accident al poble, on els espera una ambulància. Molts varen ser els esforços durant el rodatge, no solament econòmics, sinó condicionats per la precarietat en temps de guerra, amb tallades de llum, bombardejos i altres penúries. La intenció era projectar la pel·lícula en sales de tot el món i aconseguir adeptes a la causa republicana contra la revolta militar. Però el rodatge de la pel·lícula es va veure interromput per l'avanç de les tropes franquistes envers Catalunya. L'equip hagué de sortir del país per la frontera de Portbou i acabar la pel·lícula a França. Quan finalment aquesta estigué a punt per a ser estrenada, ja feia mesos que la guerra havia acabat. La presentació davant el govern republicà a l'exili tingué lloc en un cinema dels Camps Elisis de París pocs dies abans de la declaració de la Segona Guerra Mundial.

"Bloqueo" representa una data històrica per al cinema, doncs es tracta de l'únic film de Hollywood dels anys trenta que intentà explicar el punt de vista republicà. La pel·lícula volia traduir la indignació que provocà en els sectors progressistes dels Estats Units els bombardejos de les ciutats basques i l'enfonsament per part dels submarins alemanys i italians dels vaixells carregats de queviures soviètics destinats als habitants de Bilbao. De manera més general, la pel·lícula il·lustrava el setge progressiu del règim republicà per part de les dictadures feixistes. La ciutat voltada es convertia així en un símbol polític. Degut a la pressió de la censura de l'oficina Hayss com a cap visible de la moral de la dreta nord-americana i de l'església catòlica, que donaven suport a Franco i als falangistes commocionats pel l'assassinat de religiosos a Espanya, molts varen ser els condicionants per a poder realitzar la pel·lícula; no es podia anomenar als republicans com a tals ni mostrar el seu veritable uniforme, el nom de les ciutats havien de ser fictícies,... La imprecisió d'aquesta Espanya d'opereta accentuada per l'absència de referències explícites, l'inevitable inclusió d'una història d'amor enmig d'una intriga clàssica d'espionatge per a poder seguir les lleis del mercat i arribar així a l'anomenat "gran públic", donaren com a resultat un fracàs tan estrepitós com la valentia i l'esforç que empraren els creadors de la pel·lícula per a poder realitzar-la. Tan l'esquerra com la dreta reberen el film malament. Entre els primers, es creà un veritable malestar, doncs al moment que s'estrenà, els feixistes havien aïllat ja Madrid de Catalunya i la situació dels republicans era extremadament precària. La pel·lícula, amb els seus decorats de cartró pedra i les seves intrigues rocambolesques, quedà tan per sota de les atrocitats reals que tenien lloc a la península ibèrica que resultà gairebé xocant. Però entre els partidaris de la causa franquista el film també caigué com una bomba. Les organitzacions catòliques la boicotejaren per tot el país. A les parròquies, els capellans prohibiren als feligresos anar a veure la pel·lícula. El que havia començat com una necessitat imperiosa de prendre postura i despertar a l'opinió pública, acabà passant factura als seus creadors. A William Dieterle, el seu compromís li costà la seva carrera de postguerra. John Howard Lawson, el seu guionista, acabà a la llista negra del macarthysme, condemnat a un any de presó i multat amb 10.000 dòlars. Després s'exilià a Mèxic.

La pel·lícula ofereix un ampli registre de la Guerra Civil Espanyola des dels seus antecedents, amb la instauració de la República el 1931, fins al seu desenllaç el 1939, amb la derrota de la democràcia i el triomf de Franco. El seu director es preocupa per comprendre el procés des de diferents variables d'anàlisis. Els aspectes polítics s'articulen amb els econòmics i els socioculturals en el desenvolupament dels esdeveniments. D'altra banda, no només pren en compte el context nacional sinó que emmarca el conflicte en la política internacional del període. La contundència i el dramatisme de les imatges, l'expressivitat de la música de Maurice Jarre i el valor literari dels fragments seleccionats assenyalen l'acurada preocupació estètica de Frédéric Rossif, tret que enriqueix des de el lirisme i l'emoció la reflexió sobre els efectes de la guerra civil en la societat espanyola, però també arreu del món. "Entre 1936 i 1939 van explotar a Espanya mil anys d'història. Va ser l'última guerra d'homes, la primera totalitària. En aquests anys un món va morir i en va néixer un altre, el nostre. Aquest moment és la nostra pel·lícula, la història d'un gir, d'aquesta nit de l'univers marcat pel signe de Guernica i de la 5ª columna, per la mort sistemàtica i el xoc d'ideologies" (Frédéric Rossif).

Escrita i basada en experiències autobiogràfiques per Jorge Semprún, la pel·lícula es una exploració sincera i honesta dels dubtes, les inseguretats i els sentiments de decepció i fatiga que embarguen l'ànim de Diego Mora, alies René Sollanges, un activista polític antifranquista exiliat a Paris que travessa repetidament la frontera fent d'enllaç. Els resultats aconseguits desprès de 25 anys d'esforços i penúries li semblen insuficients, irrellevants i intranscendents. Ha sacrificat la vida personal i professional, percep una assignació mensual insignificant, ha renunciat al matrimoni i a la paternitat, incompatibles al seu judici amb els riscos que assumeix en les seves missions. Considera que les estratègies i tàctiques de l'activisme polític no es poden dictar des de fora d'Espanya sobre la base de visions retòriques i allunyades de la realitat del país. Els errors es paguen a un altíssim preu: elevades penes de privació de llibertat de companys, amics, col·laboradors, familiars... Els seus plantejaments pragmàtics, assenyats i lúcids xoquen amb els dels seus superiors, obstinats a confondre els desitjos amb la realitat. Val la pena continuar la lluita clandestina quan catorze milions de turistes passaran les seves vacances a l'Espanya franquista?